Espectacles

Els tipus d’espectacles que s’hi celebraven eren diversos. Corresponien als anomenats ‘’ludi circenses’’ i mostrarem sobretot diversos tipus de combats, tant entre homes com animals. Sovint, també era l’escenari de les execucions a mort, convertides en espectacle i reforçant el caràcter alliçonador de la pena davant una concurrència tan nombrosa.

Els espectacles que a continuació exposarem són els considerats més importants: Desfilada d’inauguració, les uenationes, els jocs de gladiadors i els desultores.

Desfilada d’inauguració

Els jocs que es feien al circ o al amfiteatre s’iniciaven amb una desfilada triomfal de caràcter religiós.

Al Capitoli s’organitzava una processó amb nombroses imatges de déus. Al davant de tot hi anava el magistrat que va organitzar els jocs, de peu sobre un carro. Encara més endavant, hi anaven els musics y altres acompanyants. Els carros amb els que es feia la desfilada anaven estirats amb bous, cavalls, o elefants i cada imatge dels déus anava protegida per uns sacerdots. Els carros luxosos que portaven les imatges dels déus s’anomenaven tensae o thensae, cada carro era diferent, alguns imitaven temples i podien tenir quatre rodes.

Si es cometien errors, s’havia de tornar a començar la desfilada, per exemple, quan un cavall ensopegava, o el conductor tocava amb la ma esquerra les regnes del carro.

El símbol o imatges dels deus que portaven a la pompa rebien el nom de exuuiae. Cèsar va rebre aquest honor ja que la seva imatge va aparèixer en aquests carros i a partir d’aleshores es van començar a afegir imatges d’altres emperadors en aquests carros. En general aquests carros eren molt luxosos i el públic rebía aquesta desfilada amb il·lusió y emoció. Cada persona aclamava el seu déu, per exemple, els llauradors, a Ceres, els soldats, a Mart, la joventut, a Venus, els comerciants, a Mercuri, i tots en general a Júpiter.

Un cop acabada la desfilada religiosa, les mirades es dirigien a l’organitzador dels jocs, que baixava del carro i donava els últims retocs a la disposició dels carros, cavalls i aurigues.

Munera gladiatora o lluites de gladiadors


Aquests jocs es feien al circ. Els seu origen es troba en el degollament de presoners o esclaus i en l’obligació a matar-se entre ells, ja que era considerada la satisfacció mes noble que se’ls podia donar. En un principi eren nomes un ritual fúnebre. La passió per contemplar la batalla de gladiadors va convertir-la en un espectacle públic.

Cèsar va ser el primer en oferir aquest espectacle al funeral de la seva dona l’any 54 aC. Normalment aquest espectacle es realitzava quan una persona moria, però al cap d’un temps ja que no es considerà correcte realitzar-lo el dia del funeral. Ciceró va escriure unes paraules front aquests espectacles: “No hi ha ningú que no estigui fart d’aquests combats”, encara que ell pensava que no havia cap espectacle com aquest per tal d’atraure a la multitud. Hi havien escoles de gladiadors que portaven gladiadors de diferents tipus com podien ser esclaus, condemnats, homes lliures etc.

Els que eren condemnats a treballs forçosos passaven directament de la presó a l’arena del amfiteatre, aquests no eren conduits anteriorment a escoles de gladiadors i per tant lluitaven amb desigualtat dels que hi anaven eren normalment els seus contrincants .

Si l’esclau sortia vencedor, l’amo no perdia el dret de tenir-lo com a propietat seva, però si que el cuidava mes a l’hora de curar-lo ja que li interessava que ell lluites mes i prolongar la seva existència. Això si podia ser alliberat al cap d’un temps, els presoners també els hi podria passar això.

Els homes lliures alguns d’ells s’hi presentaven però això si nomes aquells que no tenien ganes de viure i creien que es mereixien ser castigats. També podien ser llogats a altres persones o per a festes publiques.

El tribunal podia rebutjar-lo ja si fos per la edat avançada (senior), o be per no ser lo suficientment fort (inhabilitor). El gladiador que es contractava es deia auctoratus. Un cop contractat el auctoratus feia un jurament, després se li aplicaven unes probes molt doloroses per tal de fer efectiu el jurament. La gent entrenada per a tal fi lluitava i aconseguia la glòria, però també hi havien casos de gent que ja eren nobles i decidien baixar a lluitar. Alguns emperadors com Calígula i Claudi feien baixar a l’arena a gent corrent, espectadors, com a caprici personal.

Aquesta professió aportava al guanyador aconseguir premis a més d’obtenir el reconeixement per la seva valenita, el triomf, la fama i la popularitat. Podien aparèixer en poemes, retrats, estampats, joies i, si era molt important, fins i tot en temples, teatres i altres edificis.
Els torneigs de gladiadors s’anunciaven a les parets dels edificis públics, que es situaven a l’entrada de les ciutats.
Així trobem a Pompeia: “Els gladiadors de l’edil A. Sueti Ceri lluitaran a Pompeia el 31 de maig. Hi haurà també un assetjament a feres i hi apareixerà una lleona.

El programa d’un espectacle (munus) solia tenir 6 parts:

1a) Motiu del munus. Per exemple, Ob dedicationem templi. (Per la dedicació d’un temple).

2a) Nom de l’editor, magistrat, etc.

3a) Nombre de parelles de gladiadors que anaven a lluitar.

4a) Nom de la ciutat on es celebraria aquest acte ja que els cartells també es penjaven en altres ciutats.

5a) Data en la qual tindrà lloc el munus.

6a) Molt freqüentment s’afegien detalls per indicar altres espectacles que es farien a part d’aquest com podien ser uenatio, sparsio, etc... També afegien algunes frases com uela erunt (es posaran teles per tapar el sol), sine ulla dilatione (a la hora en punt), qua dies permittat (si el temps ho permet), etc.

A la vigília del combat, se’ls oferia un sopar amb menjars i begudes exquisides. Alguns menjaven com animals, d’altres arreglaven les coses per si morien, com encomanar la seva dona a un amic i, si eren de condició lliure, podien donar la llibertat als seus esclaus.

Al començar l’espectacle els gladiadors donaven una volta al circ o amfiteatre ensenyant les seves armes i distintius, i a l’arribar a la tribuna de l’emperador el saludaven, “Aue, Caesar, morituri te salutant”. I s’apropaven al promotor de les festes per ensenyar-li les armes per tal de que les examinés.

Hi havia diversos tipus de gladiadors, segons l’armament i equipament. Era molt difícil que dos gladiadors del mateix tipus s’enfrontessin. Els retiarii anaven sense proteccions, només amb un reixa, un trident i un punyal, i lluitaven sols o en grup. Com que anava sense proteccions se’ls donava un subligaculum, que els protegia el ventre, i al braç esquerre portaven un braçalet o màniga que els cobria fins a l’espatlla, al final del qual sobressortia un protector metàl·lic que en part protegia el cap. El seu contrincant es deia Gallus, que anava armat amb un escut, una falç i un casc.

La seva finalitat era perseguir el retiarius i per tant portava les armes del samnita: casc gran, espasa, escut ampli i un protector a la canyella esquerra.

El retiarius tenia l’objectiu d’enbolicar el seu contrincant dins la xarxa. Si ho aconseguia, podia donar-li el cop de gràcia amb el seu punyal o trident. En canvi, si fallava, era perseguit pel gallus, clarament superior en protecció i armament. El gallus havia d’evitar ser atrapat per la xarxa.






Retiari, mosaic romà

Els samnites anaven armats com els antics soldats samnites: portaven un casc tancat amb dues ales, un escut gran i rectangular una mica corbat, un protector al braç dret, ja que aquest braç no era defensat per l’escut, i una espasa curta. Tenien una armadura pesada però era molt resistent. A més, la cama esquerre anava protegida per una canellera de cuir i a vegades de metall.



Samnita, mosaic romà

L’Homoplacus era el gladiador d'accessoris pesats ja que portava armes pesades, casc tancat, protecció en tota la cama fins al genoll i les cuixes ben protegides. Quan la protecció no era completa, com no portar les espatlles cobertes i les canelleres no arribar fins als genolls, llavors es consideraven gladiadors d’armadura lleugera o uelites.




Homoplacus, mosaic romà

Quan estaven lluitant dos gladiadors, si un queia al terra o es quedava desarmat, el públic podia decidir què fer amb aquell gladiador. Podrien triar entre deixar-lo viure o que fos mort. El públic, quan volia que el gladiador fos rematat pel seu contrincant, agafaven un mocador blanc i el sacsejaven. En canvi, quan volien que visqués, aixecaven el dit de la ma esquerre. Això sí, si el gladiador esquivava el cop, era castigat amb fuetades o amb ferro roent.
Quan el gladiador guanyava, feia el mateix que un torero avui dia, donava la volta a l’amfiteatre. Cada vegada que guanyava, se li oferia un altre gladiador per tal de lluitar amb ell.

Tall d'un documental de la RTVE sobre l'amfiteatre i el gladiador.